Sonia Lupien és la fundadora i directora del Centre d'Estudis sobre l'Estrès Humà (www.humanstress.ca) que té com a missió transferir coneixements científicament validats sobre l'estrès al públic en general. Ocupa la Càtedra de Recerca del Canadà sobre Estrès Humà. Investigadora científica des de fa 30 anys, Sonia Lupien estudia els efectes de l'estrès al cervell humà, des de la infància fins a l'edat adulta i la vellesa. Els estudis han demostrat que les hormones de l'estrès poden afectar significativament el rendiment de la memòria i la regulació emocional i que l'exposició a l'adversitat primerenca modifica la trajectòria de desenvolupament del cervell. En els nous projectes de recerca, treballa sobre les diferències entre homes i dones en la reactivitat a l'estrès i desenvolupa nous programes educatius sobre l'estrès. També treballa en l'impacte de les mentalitats de l'estrès negatiu en la resposta fisiològica a l'estrès en nens i adolescents amb l'objectiu de desenvolupar noves intervencions contra l'estrès destinades a modificar la interpretació pública de l'estrès humà.

Els seus focus d’interès professional són la ciència i la divulgació científica. En ciència, va estudiar biologia a la UB i es va doctorar en biomedicina a l’Institut de Biologia Evolutiva (UPF) amb una tesi sobre paleogenòmica. En divulgació, ha publicat una cinquantena d’articles, un conte infantil dedicat a la posidònia, una planta marina mediterrània (Ed. Generalitat de Catalunya), que s’ha traduït al castellà, al francès i l’àrab, i els llibres “Curiositats del món natural per a tothom”, “50 preguntes i respostes per a tothom” (Ed. Baula), i “Ciència sota el focus” (Ed. Cossetània i TV3). Del 2006 al 2019 va ser reporter al programa de divulgació científica “Quèquicom” (Canal 33), i va dur a terme més de 140 reportatges que li van permetre fer immersió sota el gel, volar en globus aerostàtic, saltar en paracaigudes, submergir-se en submarí, creuar nedant l'estret de Gibraltar, córrer una marató, escalar el Cavall Bernat de Montserrat, fer espeleologia o experimentar la ingravidesa en un vol parabòlic amb l'Agència Espacial Europea. Ara presenta una secció setmanal de ciència en directe al programa “Tot es mou” (TV3), on ja hi acumula més de 200 intervencions. Durant la pandèmia de Covid-19 la seva feina divulgativa va tenir un singular ressò i van esperonar la producció de programes especials en els que també va participar, com la Marató de TV3 (2020), i fins i tot dirigir, com la saga dels Volem saber (2020 i 2022). Des d’aleshores continua explicant ciència associada a l’actualitat, com l’erupció del volcà de Cumbre Vieja, a l’illa de la Palma (2021), des d’on fins i tot hi va fer connexions en directe. Alguns dels seus treballs han estat guardonats amb el Premi Albert Pérez Bastardas (2002), el Premi Internacional Novo Nordisk (2008), el Premi Boeringer Ingelheim (2008), el Premi Ciència en Acció (2015 i 2018) i el Premi Prisma (2019).

David Bartrés-Faz és Professor Catedràtic de Psicologia Mèdica, Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i Investigador del programa ICREA Acadèmia a la Universitat de Barcelona. El camp d'estudi és l'envelliment cognitiu i la promoció de la salut cerebral al llarg de la vida. Ha realitzat estades pre i post doctorals a la Harvard Medical School als Estats Units, i a l'Institut Nacional de Santé et the Recherche Mèdicale (INSERM, França) on s'ha format en tècniques de neuroimatge i estimulació cerebral no invasiva. Ha estat investigador principal de 7 projectes consecutius del Pla Nacional, de dos projectes de la Comissió Europea per al centre de la Universitat de Barcelona, publicat més de 160 articles científics i dirigit 11 tesis doctorals. Juntament amb el Prof. Alvaro Pascual-Leone, actualment és coordinador de la línia estratègica de salut cerebral de l'Institut Guttmann i lidera l'estudi longitudinal prospectiu Barcelona Brain Health Initiative.

La doctora Cathy Rogers va completar el seu doctorat en Neurociència de l'Educació a Birkbeck, Universitat de Londres, després de molts anys passats com a productora, directora i presentadora de programes de televisió científics. Van ser aquells anys que va passar treballant amb altres creatius els que van despertar el seu interès per la base cerebral de la creativitat, i aquesta va ser l'àrea en la qual es va centrar per al seu doctorat, investigant els processos implicats en la creativitat dels nens. Els seus interessos de recerca són amplis; ha treballat amb organitzacions polítiques i sobre el terreny per millorar l'ensenyament de l'alfabetització d'adults, treballa amb un laboratori enfocat a entendre els factors que provoquen el canvi social i està escrivint un llibre infantil esperançador i basat en la ciència sobre el futur. La base de tota la seva recerca és la passió per comunicar idees amb claredat, per molt complicat que sigui el tema. Més recentment, ha publicat un llibre que és una introducció al camp de la Neurociència de l'Educació.

Angeline Lillard és professora de psicologia a la Universitat de Virgínia, on dirigeix el Laboratori de desenvolupament primerenc i el Programa de Ciències Montessori. És membre electa de l'Associació Americana per a l'Avenç de la Ciència, l'Associació Americana de Psicologia i l'Associació per a la Ciència Psicològica. Va rebre el seu doctorat en Psicologia a la Universitat de Stanford el 1991 i el Boyd McCandless Award de l'American Psychological Association per les seves primeres contribucions a la Ciència del Desenvolupament. El seu llibre, Montessori: The Science Behind the Genius (Oxford University Press) va rebre el Cognitive Development Society Book Award, està traduït a diversos idiomes i actualment es troba a la seva tercera edició. Ha estat ponent principal en desenes de conferències de Montessori i Psicologia a nivell nacional i mundial. La seva investigació ha estat finançada pels Instituts de Ciències de l'Educació, la National Science Foundation, els National Institutes of Health i moltes fundacions privades.

Malgrat el que informen els mitjans de comunicació, petites quantitats d'estrès tenen efectes positius en el cervell i el comportament. No obstant això, la majoria de la gent continua pensant que l'estrès és negatiu i això els porta a produir alts nivells d'hormones de l'estrès. La idea que l'estrès només té efectes debilitants sobre el cervell i el comportament s'anomena mentalitat d'estrès negatiu. En canvi, una mentalitat positiva de l'estrès és la idea que l'estrès també pot tenir un efecte positiu en el cervell i el comportament. Els nostres estudis i el de molts col·legues mostren que els nens i adolescents són molt sensibles a les mentalitats negatives de l'estrès, i aquestes poden provocar una resposta d'estrès fisiològica que disminueixi el rendiment cognitiu. En conseqüència, juntament amb altres investigadors, hem desenvolupat diverses intervencions per augmentar la mentalitat positiva de l'estrès en nens i adolescents que poden tenir el potencial de disminuir la reactivitat a l'estrès i augmentar el rendiment cognitiu.

Només Déu crea del no res. Per crear cal partir d’alguna cosa preexistent, de fet cal recrear. La creativitat és una manifestació de la racionalitat. El llenguatge, és el principal suport de la racionalitat i la matèria primera de la creativitat. Tanmateix, el llenguatge té limitacions físiques (intensitat, freqüència, duració...), alfabètiques, morfosintàctiques, gramaticals, lèxiques i semàntiques, per tant, els humans disposem d’una sèrie de recursos retòrics que augmenten el potencial del llenguatge per representar la realitat: metonímies, símils, al·legories, paràboles, eufemismes, ironies, paradoxes, antítesis, oxímorons, prosopopeies, equívocs, antonomàsies, lítotes, epímones, perifrases, paràfrasis o metàfores. I de totes aquestes figures retòriques, la metàfora és la més potent. El seu potencial és tan gran que no només la podríem considerar un motor de la creativitat, sinó la creativitat mateix.

El propòsit de la neurociència educativa és utilitzar la nostra comprensió de com funciona el cervell i com aprèn per ajudar els professors a fer una feina encara millor a l'ensenyar cervells joves. Moltes de les idees de la neurociència provenen de la comprensió dels processos que el nostre cervell ha perfeccionat a través de l'evolució. El nostre cervell no va evolucionar per seure a les aules i aprendre! Quan el cervell aprèn, ho fa fent ús de tot el conjunt de processos que s'han perfeccionat a través del desenvolupament evolutiu. Això vol dir utilitzar el sistema sensoriomotor per reunir tota la informació dels sistemes sensorials per produir moviments; vol dir integrar les emocions en l'aprenentatge; significa entendre el processament social, reconèixer el paper central que juguen altres persones en l'aprenentatge d'un individu. Tots aquests aspectes formen part tant del que passa al cervell a les aules com la "cognició pura". En aquesta presentació descriuré com funciona el cervell utilitzant aquesta perspectiva evolutiva i exposaré les prioritats de processament del cervell. Amb prou feines hi haurà una paraula d'argot! En lloc d'això, descriuré com pensa i aprèn el cervell utilitzant un llenguatge senzill i analogies. Parlaré de com el cervell forma conceptes abstractes, com funciona la memòria, els principis de plasticitat i molt més. En el camí assenyalaré les nombroses sinergies entre el que hem après de la neurociència i el que Maria Montessori va observar més d'un segle abans.

Es discutirà breument què és Montessori i es revisaran els estudis sobre els resultats de l'educació Montessori. La Dra. Angeline Lillard posarà especial èmfasi en la funció executiva, la creativitat i el desenvolupament acadèmic i personal.